EL MÓN DELS ANTICS ROMANS

divendres

ELS GLADIADORS

ELS JOCS A L’AMFITEATRE

TIPUS DE GLADIADORS MÉS COMUNS

1.1. Samnita fou el nom que es donava a l'antiga Roma a un tipus de gladiadors que anaven armats amb una espasa del mateix tipus del que usava el pobla italià dels samnites i es distingien també per un escut oblong (scutum).El seu armament era complert i anaven força protegits. En l'època imperial van passar a ser anomenats hoplomacs.
1.2. Hoplomac (plural hoplomacs, llatí hoplomachi) fou el nom donat als gladiadors que combatien amb un armament complet (hoplomac vol dir "fortament armat"). Portaven protegit el braç dret, un gran escut, un bon casc protector, i proteccions a les cames; usaven com espasa el gladius.

2. Mirmil·ló (Mirmillones), que vol dir home-peix, fou el nom que es donava a uns gladiadors que portaven la imatge d'un peix als seus elms. Com que les seves armes eren semblants a les usades pels gals també se'ls anomena Galli. Generalment s'enfrontaven als reciaris o als tracis. Els mirmil·lons només portaven el braç dret protegit i tenien poca visibilitat, però eren considerats combatents pesants per el gran escut que portaven. Lluitaven amb una espasa del tipus gladius.El seu nom i emblema era degut a que s'enfrontaven als reciaris o homes-xarxa, qu

e usaven la xarxa com per pescar un peix (per després matar-lo amb el trident de Neptuni).

3. Reciari (Retiarii) era el nom d'un tipus de gladiador armat amb una llança trident (tridens o fuscina) i una xarxa, amb la que havia d'agafar al seu rival al que rematava amb el trident. Els reciaris no portaven res al cap i anaven vestits amb una túnica curta. Portaven protecció al braç dret i una peça anomenada galerus.Si tiraven la xarxa i no l'encertaven, fugien i preparaven un segon intent mentre el seu adversari el seguia per l'arena per matar-lo abans. L'adversari més comú del reciari eren els secutors o el mirmil·lons.

4. Traci o Trece fou el nom d'un tipus de gladiador de l'antiga Roma, que anava armat a la manera dels tracis amb escut rodo i espasa curta, anomenada pels autors llatins (concretament per Juvenal) com falx supina.Els tracis i els mirmil·lons s'enfrontaven un

amb l'altra iguals que els secutors i els reciaris. També de vegades el tracis s'enfrontaven amb els reciaris, encara que aquest enfrontament era menys comú.

ALTRES TIPUS DE GLADIADORS:

Secutor (llatí secutores, que vol dir caçador) fou un tipus de gladiador del tipus de gladiador ordinari, que va rebre aquest nom perquè en els combats amb els reciaris seguien al rival quan havia fallat el seu primer intent amb la xarxa, per evitar que la pogués tirar una segona vegada; l'objecte era cansar-lo i finalment matar-lo. Portaven un elms ben protegit, un escut rectangular gran i espasa; tenien protecció al braç dret i ocrea a la part inferior de la cama esquerra. Els tracis i els mirmil·lons s'enfrontaven un amb l'altra iguals que els secutors i els reciaris. També de vegades el tracis s'enfrontaven amb els reciaris, encara que aquest enfrontament era menys comú.

Essedari (plural essedaris, llatí essedarii) fou el nom que es donava a l'antiga Roma als gladiadors que combatien sobre carruatges o carros, al estil practicat a les províncies de la Gàl·lia i de Britània.

Dimaquer (plural dimaquers, llatí dimacheri) fou el nom que es donava a un tipus de gladiador que lluitava amb dues espases.

Catervari (plural catervaris, llatí catervarii) fou el nom que es donava a l'Antiga Roma als gladiadors que combatien en grup, contra el sistema habitual de combatre individualment un gladiador contra un altra.

Andabat (plural llatí andabatae) fou el nom d'un elm que no tenien obertura pels ull obligant al que el portava a lluitar de manera que no veia res, com si fos cec, el que excitava la morbositat dels espectadors. Els gladiadors que portaven aquest elm van rebre el seu nom.

dimarts

GÈNERES LITERARIS

Un gènere literari és un concepte de tipus categorial que permet classificar les produccions literàries tenint en compte aspectes de forma (poesia, narració, teatre), de contingut (aventura, diari íntim), d'estil, etc. Es poden combinar i encavalcar diversos criteris per establir les categories secundàries. Així doncs, la llista de gèneres no està tancada.Segons la teoria clàssica hi ha tres grans grups: la lírica, l'èpica i el drama.
1. LA POESIA La poesia és l'art d'expressar, en paraules, el contingut espiritual propi, mitjançant mots disposats segons la mètrica. La poesia popular és la poesia creada per poble per expressar la seva identitat, amb unes vivències elementals, i permanents, en les que es reconeix com a tal poble.També es diu poesia d'una obra en vers. Hi podem distingir les obres escrites en vers; i el conjunt d'obres poètiques d'un poeta, o de diferents poetes, produïdes en una època, una llengua determinada, un gènere, etc.Es diu poesia del contingut formós, o de la forma bella d'una obra literària.Tradicionalment, es distingeixen tres gèneres poètics: l'èpic, el líric i el dramàtic

LA LLEGENDA DE LA FUNDACIÓ DE ROMA

La fundació de la ciutat de Roma se situa entre el mite i la llegenda. A l'inici de la guerra de Troia, Enees, fill de la deessa Venus i del mortal Anquises, surt del conflicte victoriós i se'n va cap a la península Itàlica. S'instal.la a un poblet petit de pastors on coneix a Lavinia, filla del rei Llatí, amb qui es casà. Va fundar la ciutat de Lavinium en honor de la seva dona. Amb Eneas va arribar Ascani, fill que havia tingut amb la seva primera dona, que després es digué Julus. La fundació per part d'aquest de la ciutat d'Alba donà inici a la dinastia Albana. Un dels reis de la mateixa va ser Procas, que va tenir dos fills: Numitor i Amuli. Com que el primer era el fill primogènit, li va tocar ocupar el tron del seu pare. Amuli, mort d'enveja, matà al seu germà i a tots els fills mascles d'aquest, deixant viva a l'única filla, Rea Sílvia. Perquè no pogués tenir fills la va fer sacerdotessa. El déu Mart s'enamorà d'ella i fruit d'aquest amor, van néixer dos fills bessons: Ròmul i Rem. Quan Amuli va saber el que havia passat, va matar a Rea Sílvia i va agafar els dos nens, els va ficar en una cistella i els va llençar al riu Tíber perquè morissin. La cistella va anar a parar a un dels marges del riu, on una lloba va sentir els seus plors. Els va recollir i els va alletar, poc després, foren recollits per un pastor anomenat Fàustul. Quan els dos bessons van fer els divuit anys, el pastor els revelà la història verdadera. Ròmul i Rem, en sentir-la van voler venjar-se d' Amuli treient-li el poder de governar Alba i van fundar una nova ciutat. S'encaminaren al Palatí i marcaren el límit dels seus dominis. El nom el van decir esperant un senyal dels déus. Van pujar cadascún dels germans a un turó per observar els ocells. Rem va anunciar que n'havia vist sis i, al mateix temps, Ròmul va anunciar que n'havia vist dotze. A ell li va correspondre l'honor de posar-li nom a la nova ciutat i va significar l'anunci dels dotze segles de glòria i esplendor de Roma. Per a donar solemnitat a l'acte, Ròmul va agafar un brau vermell, símbol de fecunditat, i traçà un solc quadrat a terra. Rem, gelós, es rigué de l'acte del seu germà. Ròmul va treure l'espasa venjativa i la va clavar al pit del que havia gosat burlar-se d'ell. D'aquesta forma, va concloure l'acte de fundació de Roma. Corria l'any 753 a. C.

ELS ORÍGENS MITOLÒGICS DE ROMA

Els antics romans es consideraven descendents dels troians, segons una tradició cantada per l'Eneida que remuntava l'origen de la seva estirp a Eneas. Eneas, príncep troià fill de Venus, va comandar un dels dos grups de troians que van aconseguir escapar de la destrucció de Troia i assentar-se a Itàlia. Eneas i els seus homes es van establir al Laci, regió del centre de la península habitada pels llatins, on van fundar la ciutat de Lavini. El fill d'Eneas, Iulus o Ascani, va fundar al seu torn la ciutat mítica d'Alba Longa al mateix Laci. Alba Longa va ser governada durant més de 400 anys per la dinastia de reis albans descendents de Iulus fins al naixement de Ròmul i Rem, rebrots de la mateix nissaga que fundarien per fi Roma.

Tota aquesta tradició és una llegenda fantàstica, amb ben poc fonament històric. El que els historiadors antics han transmès sobre els primers temps de Roma són sobretot llegendes, tot i que n'hi ha altres que recorden, de manera més o menys fidel, fets esdevinguts realment però que han estat embellits i convertits en mite. Però ¿què sabem de veritat dels orígens de Roma i què és el que els estudis arqueològics i històrics han trobat de real en els bells relats de la historiografia grecoromana?
L'emplaçament on més tard es va edificar la ciutat més gran de l'antiguitat era tan sols uns quants turons, tradicionalment set, vora el riu Tíber i al voltant d'una fondalada inhabitable a causa dels aiguamolls que la cobrien. Per tant no és estrany que l'arqueologia hagi confirmat la tradició segons la qual els primers nuclis de població es van instal·lar als turons, principalment al Palatí, on es diu que Ròmul va fundar la ciutat. El seu sòl, com de la resta del Laci, era pobre, més adequat per a les pastures que no per a l'agricultura. La importància de la ramaderia de l'època primitiva queda reflectida a la llegenda en el fet que els fundadors de Roma, Ròmul i Rem, eren dos pastors. La data tradicional de la fundació de Roma, l'any 753 a. C., no coincideix amb les restes d'hàbitat més antigues, que es remunten al voltant del 1000 a.C. però sí amb la datació d'un tros de muralla trobat al Palatí. El segle VIII a.C. va ser, a més a més, un moment de transformació cultural, econòmica i social en els pobles itàlics, estimulada per l'inici de la colonització grega al sud d'Itàlia: es donen un creixement i enriquiment de la població i l'aparició de l'aristocràcia, alhora que sorgeix la civilització etrusca al nord del Laci.
De tota manera la creació de la ciutat-estat que reunís la població de diversos turons es degué produir al segle VII a.C., quan, després de drenar els aiguamolls que cobrien la fondalada entre els turons, s'hi construeix un fòrum pavimentat i s'hi aixequen els primers edificis públics. Sembla que les poblacions de set turons (Septimontium) es van unir en una primera aliança, a la qual es van afegir més endavant les dels altres turons. Sense poder-ho afirmar, és possible que als inicis de Roma la població llatina es barregés amb la sabina, si es dóna alguna credibilitat a la llegenda del rapte de les sabines i a l'origen llatí i sabí dels quatre primers reis.

Així mateix els dos mites fundacionals, tant el d'Eneas com el de Ròmul i Rem, apunten a la base de la identitat d'un poble romà que es defineix a si mateix com una barreja de pobles i d'influències estrangeres ja des dels seus inicis i que renova contínuament la seva composició social amb la concessió del dret de ciutadania. El mateix Livi, en narrar els orígens de Roma, afirma amb orgull:
Roma era, en els seus orígens, només una dins un grup homogeni de ciutats llatines, independents les unes de les altres, però tenia l'avantatge de la seva posició estratègica, ja que es trobava en una situació fàcil de defensar a la cruïlla de dues rutes molt importants en la península Itàlica: controlava la principal ruta des del mar cap a la Itàlia central, seguint el curs del Tíber (Via Salaria), i alhora oferia un dels pocs guals per on es podia travessar aquest riu, en la ruta nord-sud que unia l'Etrúria i la Campània