BARCINO

SECCIÓ VIDEO:ELS ROMANS A HISPANIA

Loading...

dimecres

LECTURES LLATÍ PAU 2015

Tal com us va informar el/la sotscoordinador/-ra de la vostra zona en la reunió del proppassat mes d’octubre de 2013, els autors de lectura obligada per al curs 2014-2015, amb efectes en les PAU de juny de 2015, seran Ovidi i Livi, d’acord amb la selecció següent: Ovidi, L’art d’estimar (obra completa). Livi, Història de Roma. Llibre I, d’acord amb la selecció següent: Prefaci. Orígens-Ròmul (1-17); Numa (18-21); Horacis i Curiacis. Mort d’Horàcia (23-26); Tarquini Prisc: origen, establiment a Roma i elecció reial (34-35); Servi Tul•li: obra de govern (42-44); Tarquini el Superb: origen i elecció reial (46.4-49), construcció del temple de Júpiter al Capitoli i aparició de prodigis diversos (55-56), setge d’Àrdea, episodi de Lucrècia i derrocament de la monarquia (57-60). Amb caràcter general, us recordo la conveniència de presentar els autors de la literatura de l’època d’August (Virgili, Horaci, Ovidi i Livi) de forma conjunta i posant-los en relació amb el marc sociopolític de finals del segle I aC, per tal d’explicar les especificitats de les seves produccions literàries. Igualment és convenient presentar l’obra de Plaute i de Terenci de forma conjunta, subratllant-ne les semblances i diferències bàsiques. Pel que fa als altres continguts de literatura, als de civilització i patrimoni cultural i a l’ús de llatinismes no hi haurà canvis amb relació als del curs 2013-2014. Tota aquesta informació apareixerà en el document sobre concreció del currículum que es publicarà, com es habitual, el mes d’octubre de 2014 en la web del Departament d’Economia i Coneixement de la Generalitat de Catalunya.

dijous

PREMI NÈSTOR LUJAN: "CONSPIRACIÓ A TARRACO

 

 





"I si amb això alliberava també Roma d'un governant mentider i arterós i servia per fer efectives totes les promeses de retorn als antics valors... doncs molt millor per a Roma.

Però a ell ja només li importava la venjança.

Per això, quan, poc abans d'acomiadar-lo, Paule li havia dit que pensés amb quin àlies volia ser anunciat en l'arena - gairebé cap gladiador que es tingués en bona estima no lluitava amb el seu nom autèntic, sinó que ho feien sota pseudònims altisonants, com Prudens, Spiculus o Hermeros -, Ell no ho havia dubtat ni un moment: Ultor. El venjador"

Què passaria si l'home que havia nascut per governar Roma i Egipte, fill legítim de Juli Cèser i Cleòpatra, hagués sobreviscut als assassins d'Octavi i ara busqués passar comptes amb l'emperador? Una història de venjances, de traïcions i de gladiadors en l'època de més esplendor de la Tàrraco romana. 

dilluns

Els personatges femenins al Miles Gloriosus

Filocomàsia: és una cortesana nascuda a Atenes la qual mantenia una relació amorosa amb Plèusicles. Va ser raptada per Pirgopolinices, el soldat fanfarró, i portada a Èfes. El seu amant va a buscar-la després de ser avisat per Palestrió i junts duen a terme un pla perquè pugui tornar amb el seu enamorat. És una jove bella, capaç de manipular amb l’art de la paraula per obtenir el que vol, estar amb l’home a qui estima. Actua com si fos la seva pròpia bessona en el pla de Palestrió i és aleshores quan mosta el seu geni i arrogància.

Palestrió: Què has somiat?
Filocomàsia: L’explicaré. Però, si us plau, estigueu al cas tots dos. Aquesta nit he somiat que la meva germana bessona venia a Èfes des d´Atenes amb un amant seu i que s’hostatjaven a casa del veí.
Palestrió: (a part) Està explicant el somni de Palestrió. (A Filocomàsia) Vinga, continua...
Filocomàsia: Se’m veia molt contenta per l’arribada de la meva germana, però, per culpa seva m’exposava a una greu sospita. He somiat que un esclau meu m’acusava d’haver-me besat amb un jove desconegut, (a Esceledre) com fas tu ara, quan era la meva germana bessona que havia besat al seu propi amant. D’aquesta falsedat he somiat que havia estat acusada en fals. (pàg. 61)

Acrotelèucia: és una jove meretriu clienta de Periplectomen que ajuda Palestrió a consumar el seu pla fent-se passar per l´esposa del vell veí de qui, heus ací l´engany!, s´ha enamorat perdudament. 
És una dona formosa, intel·ligent, hàbil amb la paraula i creguda que fa servir les seves habilitats femenines per seduir Pirgopolinices. Li agrada mostrar la seva part malèvola per interpretar el seu paper d´esposa de Periplectomen.

Milfidipa(en veu baixa) Senyora, aquí teniu el soldat a la vostra disposició. 
Acrotelèucia: On és?
Milfidipa: A l’esquerra.
Acrotelèucia: Ja el veig.
Milfidipa: Mira de reüll, que no se  n’adoni que el veiem.
Acrotelèucia: (mirant de reüll) El veig. Per Pòl·lux que ara és el moment de tornar-nos de dolentes en pitjors.
Milfidipa: Et toca a tu començar.
Acrotelèucia: (en veu alta) Si us plau, t’has trobat personalment amb ell? (en veu baixa) No estalviïs la veu, que et senti.
Milfidipa: Amb ell mateix he parlat, per Pòl·lux, tranquil·lament, tot el que m’ha convingut, sense presses, al meu gust.  (pàg. 116)

Milfidipa
: és la serventa d’ Acrotelèucia i sembla estar atreta per en Palestrió. Forma part de l’engany. Tot i que també està d’acord amb el pla i el du a terme (és manipuladora com la resta), és el personatge femení més tendre i bo. Això ho podem veure quan parla amb Palestrió, ja que es mostra dolça i innocent. 

Milfidipa: Per Pòl·lux que no veig ningú, excepte qui volem trobar.
Palestrió: I jo, vosaltres.

Milfidipa: Què fas, estimat arquitecte?
Palestrió: Jo, arquitecte? Apa!
Milfidipa: Què passa?
Palestrió: Doncs que davant teu no sóc digne ni de clavar una estaca a la paret.
Milfidipa: Sí prou!
Palestrió: (a Acrotelùcia i Plèusicles) Que finalment i amb quina eloqüència ha actuat la malvada! Amb quina gràcia s’ha treballat el soldat!
Milfidipa: I encara és poc.  (pàg. 110)

Els personatges masculins al Miles gloriosus de Plaute

                                                                  

Les cites que acompanyen la descripció dels personatges estan extretes de l´edició de La Magrana(1997).

Personatges principals:

Periplectomen: és l´arquetip del vell (senex) de les obres de Plaute. Nascut a Efes, ciutat de l´Àsia Menor, té aproximadament cinquanta quatre anys. Veí de Pirgopolinices. És molt amable i servicial, ajuda Plèusicles a aconseguir la seva enamorada (Filocomàsia); també ajuda l’esclau, Palestrió, aescarnir Pirgopolinices (militar) perquè aconsegueixi la seva llibertat.

Periplectomen:  “Tenint com tinc tants parents, per què em calen fills? Ara visc bé i com vull i em ve de gust, sóc feliç. Quan em mori, distribuiré els mes béns entre els meus parents, els repartiré entre ells. Ells són a prop meu, tenen cura de mi, vénen a veure com estic, o si vull alguna cosa. Abans que es faci de dia són aquí, preguntant-me insistentment com he passat la nit. En comptes de fills els tindré a ells que m’envien regals. Quan fan un sacrifici, em donen una part de la víctima més gran que la seva, em porten als banquets sagrats; em conviden a dinar, a sopar a casa seva; el qui m’ha enviat el regal més petit es considera el més desgraciat de tots. Competeixen entre ells per enviar-me regals, i jo em repeteixo a mi mateix: cobegen els meus béns, però mentrestant competeixen per nodrir-me i fer-me regals.”  (pàgines 79-80)                                                                   
Plèusicles  adulescens plautí. Normalment és el protagonista de les comèdies del de Sàrsina, tot i que queda eclipsat pel seu esclau, que és qui embolica i desembolica l’acció. El jove sol estar enamorat d’una cortesana o d’una noia de bona posició. És un amant molt entregat a la seva estimada, Filocomàsia, i fa tot el que se li demana per tal d´aconseguir el seu amor. Es disfressa de càpita del vaixell que va a cercar Filocomàsia per tal de poder alliberar-la de les urpes de Pirgopolinices i estar al seu costat. 

Palestrió: - (A Plèusicles, empenyent-lo cap a Filocomàsia que fingeix desmaiar-se) si us plau, aguanta la noia, que no es faci mal.
Pirgopolinices: Què és això, per favor?
Palestrió: Com que se separa de tu, de sobte s’ha desmaiat, la pobra.
Pirgopolinices: Ves correns a casa i porta aigua.
Palestrió: L’aigua no servirá de res, és millor que reposi. No intervinguis, si us plau, fins que torni en si.
Pirgopolinices: (veient que Filocomàsia i Plèusicles es besen) Tenen els caps massa junts. No m’agrada. Mariner, separa la teva boca de la seva boqueta, no et busquis maldecaps. Plèusicles: Estava comprovant si respirava o no.    (pàgines 125-126)

Palestrió És el prototip del servus de les comèdies de Plaute i el vertader protagonista de les seves obres. Esclau llest, astut, murri, desvergonyit, mentider, que no s’atura davant de cap dificultat i enganya per aconseguir el que vol. Es burla de tothom, amics i enemics. És intel·ligent i tots els altres personatges són titelles a les seves mans.

Palestrió: Vet aquí el pla que projecto, l’estrategema que posaré en marxa: Diré que ha arribat d’Atenes una germana bessona de Filocomàsia amb un amant seu; que s’assemblen com dues gotes de llet; i diré que s’allotgen com a hostes a casa teva.
Pericleptomen: Visca, visca, excel·lent! El teu pla és una meravella!  (pàgina 50)

Pirgopolinices: El soldat fatxenda, el nostre miles gloriosus. Amb aquest personatge pretén ridiculitzar els militars en general; per això el presenta fanfarró, perquè presumeix de les seves conquestes, tant bèl·liques com femenines, però en el fons és un covard i està faltat d’amants.  Pirgopolinices té molta autoestima (vanitat, en realitat) i ell mateix es descriu com a fill de Venus. Es pensa que tot gira al seu voltant i que totes les dones se senten atretes per ell, però en realitat és odiat per tothom i objecte de burla.  Aquest personatge és el arquetip de soldat plautí més conegut.  

Palestrió: (A Milfidipa) Veus quins aires es dóna l’inútil? (A Pirgopolinices) Per què no li respons? Ve de part d’aquella de qui t’he parlat abans.
Pirgopolinices: Quina d’elles? Car són tantes les que em van al darrere, que no puc recordar-me’n.   (pàgina 103)

Personatges secundaris:

Artotrog: És el paràsit de les obres de Plaute. Aquest personatge còmic, esclau astut però també un xic ximplet, fa el que sigui per omplir el seu estómac. 

Pirgopolinices: Per Pòl·lux, tens una memòria excel·lent!
Artotrog: (A part) Els bons talls me la refresquen.
Pirgopolinices: Mentre facis com fins ara, no et faltarà mai menjar, sempre tindràs un plat a la meva taula.   (pàgina 41)

Esceledre: És  l’esclau de Pirgopolinices, poruc, persuasiu i tafaner i… força babau. Veu com Filocomàsia i Plèusicles es fan un petó i sempre vol tenir content el seu amo, costi el que costi, sobretot per no ser apallissat.

Esceledre: (parlant amb si mateix, mentre surt de la casa de Pirgopolinices) Tret que avui hagi passejat per la teulada en somnis, estic segur, per Pòl·lux, d’haver vist aquí a casa del veí, Filocomàsia, l’amant de l’amo, que s’estava buscant problemes. (pàgina 53)

Carió: És el cuiner (cocus) de Pirgopolinices que apareix exclusivament a l’últim acte (V) i mostra ganes d’escorxar el militar.

Pirgopolinices: Ai! Ja m’heu donat prou cops. Sis plau!
Carió: L’escorxo, doncs?
Periplectomen: Quan vulguis. (Als esclaus) Poseu-lo ben estirat amb els braços oberts.
(pàgina 131)

Pirgopolinices: Que passi la resta de la meva vida sense testi... moniatge.
Carió: Colpegem-lo encara, desprès crec que l’hem de deixar anar.
(pàgina 132)

Lurció: Esclavet de Pirgopolinices el qual deixen sol a casa, moment que  aprofita per cruspir-se el rebost. És descobert per Palestrió, que li té enveja per la seva comoditat momentània. Lurció té por de que se sàpiga el seu secret, ja que el podrien torturar i fa jurar pels déus a Palestrió que no dirà res.

Palestrió:  Un està borratxo, l’altre beu aigua amb vinagre. A bon majordom i sots-majordom ha estat confiat el celler!
Lurció :  Per Hèrcules que tu faries el mateix si t’haguès estat confiat ! Com que no pots imitar-nos, ens tens enveja.  (pàgina 87) 


dimarts

ELS POETES DEL CERCLE D'AUGUST I L'ART DE SEDUCCIÓ DE LES ELEGIES







Dilluns 25 de febrer, els alumnes de Batxillerat humanístic de primer i segon de batxillerat i que, per tant, fan la optativa de llatí, vam assistir a una conferència a la Universitat de Barcelona que tractava sobre els poetes del cercle d’august i l’art de seducció de les elegies. La presentació va anar a c’arrec d’Esperança Borell Vidal i va ser impartida per Javier Velaza Frías, catedràtic de filologia llatina a la mateixa universitat.

En primer lloc, el conferenciant ens va descriure dues imatges. A la primera hi apareixien Peitho, deessa de la persuasió, i Afrodita, deessa de l’amor. A la segona hi apareixien Venus, nom de la deessa entre el romans, Peithos i els germans Anteros i eros, un penjat a les espatlles de Venus i l’altre plorant al costat de Peithos, la qual en el món romà havia rebut el nom de Suadela.

A continuació, va passar a explicar el tema central de la conferència: l’elegia, que tenia un origen grec i tractava diferents temes com l’amor, la mort, el lament.. En canvi, l’elegia romana només va cultivar el gènere eròtic i amoròs, partir de la fi de la batalla d’Acci a l’any 31.

Els principals autors romans d’elegies van ser Corneli Gal, Tibul, Properci i Ovidi. Aquests quatre tenien en comú la utilització de tòpics literàris, com exclusus amator, és a dir, l’amor rebutjat, i paraclasithyron, porta tancada a l’amor que cerca el poeta. Per altre banda apareix també el tòpic Servitium amoris, on es presenta l’enamorat com a un esclau, on fins i tot Properci, afirma que li agrada ser-ho. Seguidament, Ovidi va usar el tòpic anomenat Militia amoris, on l’enamorat es presenta com un soldat, on l’amor es considera una milícia. El tòpic Morbus amoris també va ser tractat per Tibul, Properci i Ovidi, en el qual l’enamorat es presenta com a un malalt, malalt de amor, mentre que un altre semblant es el furor amoris, usat molt per Tibul, on l’enamorat embogeix i es presenta com un dement d’amor.

Un altre aspecte és l’enamorat com a poeta, en el qual els autors es queixen de tenir la porta tancada a l’amor que busquen i la impossibilitat d’obrir-la, tot i que en determinats casos, com per exemple en el cas de Properci, en una obra explica com ha aconseguit obrir-la i trobar l’amor: mitjançant la poesia.

Per altre banda, a la conferència aparegué la figura del poeta doctus i l’Ars amandi d’Ovidi, on es presenta la oratòria i la retòrica com un art seductor. Finalment, el conferenciant va explicar la ficció en les elegies, considerada una literatura amb regles pròpies, tot i que Ovidi en diverses ocasions creu que l’Ars Amatoria existeix a la realitat. Conclou l’autor que els poetes elegíacs s’n creadors d’una ficció literària que va tenir influència en la vida real.

En conclusió, va ser una conferència interessant sobre un tema concret que desconeixíem totalment. Esperem anar-hi a la de l’any que ve.
Alumnes de 1r de Batxillerat. Curs 2012-2013

divendres

LECTURES DE TEXTOS DE LITERATURA LLATINA

LLATÍ 2012 - 2013: L'ENEIDA DE VIRGILI

Selecció de textos:

Textos de l'Eneida per a les proves de les PAU 2012-2013


Els viatges d'Enees


Exercicis sobre la lectura de l'Ars Amandi d'Ovidi

VISITES ARQUEOLÒGIQUES

Baetulo: la ciutat romana a prop nostre. 1r Batxillerat EMDN

Dijous 15 de març, les alumnes de llatí de Batxillerat vam visitar el nou museu de Badalona. Està ubicat en ple centre i et permet descobrir, in situ, la ciutat romana de Baetulo. La visita s’inicia a les termes de la ciutat que conserven totes les parts que la integraven. A continuació, s’observa la zona que es trobava als voltants del fòrum, on es poden veure restes d’habitatges (domus) i botigues (tabernae).

Cal destacar que es conserven perfectament els dos carrers principals: el decumanus maximus i el cardo maximus, encreuant-se al costat d’un gran edifici comercial. A més, tot el sistema de clavegueram encara és visible. També es veuen restes d’edificis romans posteriors, com un mausoleu.

Un dels punts més destacats del museu és la seva aconseguida ambientació mitjançant efectes sonors i il•luminació. A més, cal afegir, que tot el que es veu està explicat en retolacions molt detallades i que una de les millors parts del museu és un espai on es poden veure, en vitrines, tot tipus d’objectes dels romans: des de monedes i àmfores fins a jocs infantils. El museu compta, a més, amb moltes plaques amb inscripcions i fins i tot restes humanes i d’animals.

En definitiva, és un museu que cal visitar per adonar-se’n que les ciutats romanes no eren tan diferents de les nostres.

RESTES ARQUEOLÒGIQUES ROMANES. Llatí 2n de Batxillerat EMDN


les alumnes de llatí de 1r i 2n de batxillerat vam assistir a una conferència sobre restes arqueològiques d'origen romà en les ciutats de Tàrraco (Tarragona), Bàrcino(Barcelona) i Empúries. La conferència va tenir lloc a la Universitat de Barcelona(UB) a càrrec de Isabel Roda de Llanza.

La conferència comença amb una introducció d'unes monedas trobades a la ciutat de Nim (sud de França) on hi ha l'imatge d'un cocodril i les lletres (coc) que significaca colonia i (nem) que significa Nim, la ciutat on van ser trobades aquestes monedes i on va nèixer Lacoste, l'actual marca de roba.

Tàrraco(Tarragona), era la ciutat que dominava la gran majoria de la Península, el centre de la ciutat era majestuós i la part més important amb diversos monuments constructius impresionats, com per exemple el circ o l'amfiteatre, entre d'altres. Podem trobar algunes restes amb influència dels escipions com podem veure a la torre de Minerva. A més també es van trobar 2.5 metres de formigó amb una ornamentació molt potent sota el terra de un temple dedicat a August tal i com havia dit Tàcit de gran valor.

Barcino(Barcelona) era una ciutat petita que tenia unes 10 hectàreas de dimensions i uns 2.000 habitants, erens els esclaus(lliberts) els que feien moure la ciutat i feien augmentar el poder econòmic de la ciutat. La ciutat es trobava completament emmurallada amb 78 torres de vigilància. Es va fundar en època de regnat d'August entre el 10-5 a.C. Tenia dos aqüeductes que l'abastaven.

Empúries, també va ser una ciutat molt important del s.VI. Els romans van desenvarcar a la ciutat i van perseguir als cartaginesos, per tal de fer-se amb el poder i conquerir-la. A la muralla s'hi podia trobar la anomenada porta cesariana, però aquesta ja estava en temps de Cèsar. Les restes més significatives trobades en aquesta ciutat es complementaven i es tractava d'una inscripció dedicada a Calvin, general de l’exèrcit anomenat dos vegades cònsol i una proconsol, que va guanyar la batalla de Farsàlia.




RESSENYA DE LLIBRES

LA PLATA DE BRITANIA de Lindsay Davis. 1r Batxillerat EMDN


Lindsay Davis va néixer a Birmingham en 1949 i va estudiar Literatura anglesa a Oxford, encara que l'arqueologia l'havia fascinat sempre. Una de les seves novel•les romàntiques va ser finalista en 1985 del Premi Georgette Heyer, la qual cosa li va animar a apostar-ho tot per convertir-se en escriptora. Li va portar tres anys. Va ser cuinera. Li segueix divertint molt investigar, documentar-se i buscar el detall històric que aporta colorit a l'ambientació de l'època. Li diverteixen els trets d'humor que es manifesten en la Roma imperial i que aspira a transmetre al lector en les seves novel•les. El seva creació més important és l'investigador privat Marc Didi Falc, del que ja porta escrites dinou novel•les.

Corria l'any 70. Falc ensopega amb una conspiració en el comerç de lingots de plata, però abans es troba amb una joveneta per casualitat, anomenada Sosia Camila i amb la qual s'insinua. Contractat per l'oncle de la jove, un senador, per ajudar a la noia quan dos homes la perseguien pel fòrum, i per l'emperador romà Vespasià, per descobrir la conspiració que hi ha amagada darrera de tot, Falc es enviat amb vaixell a Britania.

Una vegada allí es troba amb una noble romana, Helena Justina, filla del senador que el va contractar. A primera vista, l'odi és mutu, ell odia als de la seva classe i ella odia els seus perjudicis. Es posa a treballar en una mina de plata, actuant com un esclau, Falc aprèn el significat d'odi, el dolor i l'abús. Després de ser rescatat per Helena i un amable centurió, Falc es dirigeix de nou a Roma.

Naturalment, després d'estar tant temps junts, de moltes discussions, malentesos i negatives, Falc i Helena s'enamoren, consumant el seu amor en un estable públic. Falc per tancar el cas, només ha de portar als culpables davant la justícia. No obstant això, no hi ha justícia per a un dels culpables ja que es Domicià, fill díscol de l'emperador. Dels altres culpables, només un segueix viu, i aquesta persona es molt proper a la noia i el senador. Després d'un final amb sang, a Falc se li ofereix l'oportunitat de ser elevat a la classe mitjana alta. Aleshores Falc podria casar-se amb Helena sense portar la vergonya a ella o a la seva família, ja que era d'una classe inferior i els seus ingressos eren escassos. Ell es nega, ja que l'oportunitat li sembla un suborn per mantenir tota la conspiració en silenci. Encara que després s'adona del seu error i pensa que ha insultat a Helena per no haver acceptat. Torna a Vespasià i li demana l'oportunitat de nou, però li diu que ha de pagar 400.000 sestercis ja que aquest era el valor corresponent per tal de formar part de la classe mitjana alta. Abatut, torna a la seva casa en ruïnes, al turó de l'Aventí on troba a Helena esperant-lo. Ella promet esperar-lo el temps que sigui necessari.

Personalment, penso que és una obra molt entretinguda ja que parla sobre Didi Falc, un personatge al qual aniran passant una sèrie d’embolics i que haurà que anar solucionant conforme transcorre la història. Té problemes fins i tot quan creu que ha trobat l'amor. Finalment, intenta solucionar els seus amors sense aconseguir-ho del tot.


Estàtua de bronze de Lindsay Davis. 1 Batx. EMDN


L' Estàtua de bronze és un llibre de Lindsay Davis que narra les aventures de Marc Didi Falc, un detectiu privat, durant el principi del regnat de Vespasià l’any 70 a.C. Alhora Falc està enamorat de l’ Helena Justina, filla d’un senador. Davis barreja aquesta història d’amor “impossible”amb les nombroses aventures d’aquest pobre detectiu, on la seva rutina es desfer-se de cadàvers i seguir complots, a les ordres de l’emperador per trobar a un esclau d’un conspirador mort, Barnabàs, que sembla que en té alguna personal en contra de Didi Falc.

L’ història comença amb Falc desfent-se del cadàver d’un conspirador i a més també ha de buidar la seva casa; justament aquest conspirador, Pertinax, estava casat amb la seva estimada Helena. Més tard s’informa a l’emperador que el temple d’ Hèrcules s’està cremant i Falc investigant descobreix que dintre del temple estava Curci Longini i ell havia quedat amb Barnabàs, així doncs tot apunta que el llibert és el sospitós.

Llavors Falc és enviat a la regió de Magna Grècia a la recerca del germà de Curci per a informar-li de la seva mort, però en arribar a Crotona es veu immers en una baralla en el mercat per una paraula mal dita i es rescatat per un capità.

Didi Falc viatja amb la família d’un amic seu, Petroni, i amb el seu nebot Lari a Nàpols , aquestes “vacances” són en realitat la seva tapadora. Seguidament es disfressa de lampista i visita la casa de Capreni Marcel, pare adoptiu de Pertinax, i dóna la casualitat de que l’Helena també està passant una temporada allà amb el seu ex sogre.

Falc busca a Aufidi Crisp, que és part de la seva missió, i el troba en un banquet en el qual el senador és l’amfitrió. Passats uns dies en els que la seva relació amorosa millora descobreix la veritat: Qui és en realitat Barnabàs? És el llibert o resulta ser una altra persona? Quins són els seus propòsits?

Un llibre entretingut i divertit que et submergeix en l’ Imperi romà i et fa viure una aventura rere l’altra d’aquest curiós detectiu, que fa les seves peripècies per estar amb la seva estimada Helena i alhora salvar Roma.

Lindsay Davis va néixer l’any 1949 i estudià literatura anglesa en Oxford, tot i que l’arqueologia l’havia fascinat sempre. Alguna de les seves novel•les foren finalistes de diversos premis i això l’ ajudà a convertir-se en escriptora. La seva creació més cèlebre és la del investigador privat Marcus Didi Falc, del qui ha escrit 19 novel•les, uns exemples d’obres són: La plata de Britània, La venus de coure, La mà de ferro de Mart, L’or de Poseidó..


BARCINO de Maria Carme Roca. 1 Batxillerat EMDN


Barcino és una novel•la escrita per Maria Carme Roca, que ens narra l’ història d’en Luci Minici Natal Quadroni Ver, fill d’una il•lustre família de la ciutat romana de Barcino al segle II. Aquest relat és narrat quan en els darrers anys de vida, l’home explica les seves memòries.

Luci Minici ens parla de la seva vida personal majoritàriament, tot i que també parla de la seva feina, es centra més en com aquesta és interrompuda per la nefasta aparició d’un esclau anomenat Teseu contractat pel seu pare quan ell tenia 7 anys, perquè el fes companyia. En Teseu l’intimida i aconsegueix que tothom que l’envolta quedi impressionat per la seva presencia i li agafi confiança, de manera que li pren una part de protagonista al noi de la família. Tot i que en Luci aviat esbrina que l’esclau no té gaires escrúpols i que no dubtarà en trepitjar a algú per aconseguir el que vol. Aquesta sensació de gelosia que sent en Luci l’acompanyarà tota la seva vida i farà que solament amb la idea de la presència d’en Teseu els seus records foscos es despleguin i creïn un ambient de tensió. De manera que, al final quan l’esclau vol fer-li la vida impossible en Luci pren mesures fins que tot acaba en un final feliç i amb en Teseu mort.

El personatge principal: Luci Minici Natal Quadroni Ver fou una reconeguda persona en la ciutat de Barcino ja que a més de posseir una gran trajectòria militar va poder gaudir del triomf d’una carrera de quadrigues al circ molt important a Tàrraco que el classificà per les Olimpíades gregues, les quals va guanyar també. Per tant allà sempre quedarà la inscripció "Luci Minici, natural de Barcelona, va guanyar la 227 Olimpíada".

Maria Carme Roca i Costa va néixer a Barcelona l’any 1955, és una escriptora catalana llicenciada en Història i Filologia catalana que des de l’època dels anys noranta ha escrit aproximadament unes 20 obres la majoria de les quals són dirigides a un públic infantil i juvenil. Ha rebut algun premis com el de novel•la històrica per la seva obra Intrigues de palau i, a més ha col•laborat en alguna emissora com a guionista.

Personalment, aquesta novel•la m’ha semblat molt positiva, ja que ens mostra d’una manera força amena la societat romana de la nostra ciutat, les seves costums i tradicions d’una manera subliminal, introduïda a la perfecció a l’ història. A més, és un relat que ens parla de la vida d’una persona molt interessant i de la mena de trauma psicològic que es creà partir de l’aparició d’aquest personatge sense escrúpols que el fa tornar boig i que el persegueix durant tota la seva existència, de manera que ens narra els fets, les aventures i els grans successos que viu. Una novel•la altament recomanable que ens enganxa des del primer moment i ens situa en una increïble i diferent Barcino romana.


POMPEIA de Robert Harris. 1r de Batxillerat EMDN




Robert Harris teixeix una trama laberíntica al voltant dels fets de la famosa erupció del Vesuvi. En apropar la catàstrofe, ens immers en les vistes, sons i olors del món antic, cada detall amb una versemblança sorprenent. El protagonista és l'enginyer Marc Atili, posat a càrrec de l'aqüeducte al voltant de la badia de Nàpols. Malgrat el orgull que sent pel seu treball, a Atili se li presenten problemes: el seu antecessor en el càrrec ha desaparegut misteriosament, i una altra tasca es lliura a Atili: ha de fer reparacions essencials per l'aqüeducte prop de Pompeia, la ciutat en l'ombra de la inquietud de la Muntanya del Vesuvi. El que no sap Atili és que s'acosta un esdeveniment que farà que tots els seus problemes semblin insignificants. Encara que modestament, Robert Harris afirma tenir un coneixement històric limitat, la llista de material de referència en l'epíleg és impressionant. Al llarg de la novel•la, la immensitat de l'enginyeria romana s'explica amb precisió i exactitud. Cada capítol comença amb un extracte de diversos treballs sobre la investigació volcànica i aquests breus fragments proporcionen un excel•lent coneixement del que està passant sota la terra, mentre que la història roda sobre sense descripcions laborioses dels volcans en activitat. Teixint misteri, suspens, emoció i fins i tot una història d'amor una mica errònia en un període de 4 dies terriblement tràgics, Harris captura l'essència de l'antiga ciutat i el volcà que la va enterrar.

Robert Harris, nascut a Nottingham al 1957, periodista i escriptor de novel•les especialment històriques des de 1992, ha publicat més de 15 llibres, la majoria dels quals han estat traduïts a 30 idiomes.













ARTICLE DELS ALUMNES DE 4r D'ESO PER A LA REVISTA ORATGE 4

ELS ÉSSERS EXTRAORDINARIS DE LA MITOLOGIA GRECOROMANA (1)

La mitologia grega és radicalment complexa, farcida de déus, herois o semidéus i monstres que passen infinitat d'aventures de tota mena. En aquest article parlarem dels éssers fantàstics, que personifiquen i simbolitzen els mals que pateix l’home, que vol considerar-los càstigs dels déus i que ha de combatre per sortir-ne triomfador. D’altres són éssers extraordinaris que ajuden a l’home a aconseguir els seus objectius. Aquestes són algunes criatures mítiques importants:la cabra Amaltea , els centaures, el ca Cèrber, els ciclops, l'Esfinx, l'au Fènix, les Gòrgones , els grifons, les Harpies, l’Hidra de Lerna, l'Hipocamp, les làmies, la Medusa, el Minotaure, el cavall alat Pegàs, la Quimera, Faune, els sàtirs i les sirenes.

LA QUIMERA
Era un monstre molt lleig, amb cap de lleó, cos de cabra i cua de serp, que treia foc per la boca. Anava d’un indret a un altre aterrint les poblacions i engolint ramats i animals. Hi ha escriptors que diuen que tenia tres caps: un de lleó, un altre de cabró que li sortia del llom i un tercer de drac que naixia de la cua. Va ser derrotada per l’heroi Bel·lerofontes, que va comptar amb l’ajuda del cavall alat Pegàs. Es diu que va morir travessada per la llança de l’heroi; altres diuen que Bel·lerofontes va posar plom a la punta de la llança i aquesta en entrar en contacte amb la respiració ardent de la Quimera, es va fondre i va provocar-ne la mort.



.

ELS CENTAURESTenien cos i potes de cavall i cap, tors i braços d’home. S’alimentaven de carn i solien ser molt poc sociables, especialment si havien begut. Acostumaven a ser brutals i bàrbars. Entre ells sobresurt el centaure Quiró, que era tranquil i savi i fou preceptor de molts herois. Segons sembla Hèracles va matar-ne molts.
EL MINOTAUREÉs un monstre amb cap de toro i cos humà. Era fill de Pasífae i d’un toro. Minos, rei de Creta i espòs de Pasífae, va ordenar que el Minotaure fos tancat en un Laberint. Cada nou anys els habitants d’Atenes, ciutat sotmesa a Creta, havien d’enviar set noies i set noies, com a tribut i per a ser devorats pel monstre. Egeu, rei d’Atenes, envia també el seu fill Teseu, que s’havia ofert voluntari. Un cop a Creta i abans de ser tancat dins del Laberint, Teseu va conèixer la princesa Ariadna, filla de Minos, que va enamorar-se de l’heroi. Va ajudar-lo facilitant-li una espasa per matar el Minotaure i un cabdell de fil per trobar el camí de sortida. Teseu va matar-lo i va fugir amb Ariadna.


LA HIDRA DE LERNAÉs un monstre que té aparença de serp i amb nombrosos caps. Hèracles per encàrrec del rei Euristeu va ser qui va matar-la. Tenia set caps i quan en tallava un en naixia un altre. Amb el seu alè era capaç de matar a qui se li acostés, Hèracles va lluitar i, a mesura que li tallava els caps, el seu company Iolau cremava les ferides amb una torxa i així evitava que els caps es reproduïssin. Morta la Hidra, va mullar les seves fletxes en la fel del monstre i, des d’aleshores, la més petita ferida amb una d’aquestes fletxes era mortal. El rei Euristeu no va considerar vàlid aquest treball, ja que considerava que Hèracles havia estat ajudat per Iolau.

ARTICLE DELS ALUMNES DE 4r D'ESO PER A LA REVISTA ORATGE 5

ELS ÉSSERS EXTRAORDINARIS DE LA MITOLOGIA GRECOROMANA (2)
En la darrera revista explicàvem el sentit d’aquests personatges mítics, alguns cops col·laboradors dels mortals i, altres vegades, autèntics càstigs que els déus enviaven als homes per mostrar-los la seva autoritat. Aquí us presentem uns altres éssers d’aquesta categoria que també han omplert les pàgines de la literatura i han servit d’inspiració a nombrosos pintors, escultors i músics.


FAUNES

Faune és un déu dels pastors i dels ramats equivalent al déu Pan dels grecs. Simbolitzava la fertilitat i el desenfrenament sexual. Es diu que els seus faunes, esperits amb cossos d’home, potes de cabra i unes petites banyes al front, vivien amb ell als boscos i perseguien luxuriosament les nimfes. Es diu que la imatge medieval del diable venia d’aquesta representació del déu Pan/Faune. Les nimfes i els sàtirs ballaven al so de la seva flauta o siringa.

PEGÀS

Pegàs és un animal mitològic, era el cavall alat nascut del coll tallat de Medusa. Les llegendes més conegudes en què intervé Pegàs són les relacionades amb l'heroi Bel·lerofontes. Mentre Pegàs estava bevent a la font Pirene, Bel·lerofontes, gràcies a l'ajuda d'una brida màgica que li havia donat Atena, va aconseguir muntar el cavall. Seguidament, Bel·lerofontes i Pegàs van anar a lluitar contra el monstre Quimera, matant-lo. Gràcies a Pegàs, Bel·lerofontes va aconseguir triomfar en totes les aventures en què va participar. Això el va enorgullir tant que va creure's capaç d'arribar fins al mont Olimp, on vivien els déus, cavalcant al llom de Pegàs. Zeus no va tolerar tanta supèrbia i va enviar un tàvec que va picar al cavall, encabritant-lo i fent-li tirar al seu genet a terra.
Lliure de Bel·lerofontes, Pegàs va continuar volant sol fins a l'Olimp. Des de llavors, Zeus el va fer servir per portar el llamp. Finalment, Pegàs va ser transformat en constel·lació. Actualment, una de les 88 constel·lacions modernes rep el nom de Pegàs.

LES SIRENES

Dones amb aparença d’ocell que no eren diferents de les Harpies, en la forma i els efectes. Vivien en una illa prop dels estrets on habitaven Escil·la i Caribdis, i cantaven tan meravellosament bé que tots els mariners que les sentien es veien obligats a quedar-s’hi a escoltar-les per sempre: la terra que les envoltava era blanca pels ossos blanquejats dels navegants que naufragaven als esculls de l’illa. Només Orfeu i Ulisses havien aconseguit sobreviure als seus cants i continuar el seu viatge. Les Sirenes cantaven profecies i cançons del regne dels morts. Es diu que havien permès que Hades raptés Persèfone, i per això la deessa les havia transformat en la seva aparença com a càstig pel seu crim.

dijous

Circe, la fetillera (PowerPoint)

Treball dels alumnes de 4r d'ESO:

Teseu i el Minotaure

Treball dels alumnes de 4t ESO